El gran dirigent comunista català Joan Comorera Soler va néixer
En 1917 va iniciar la seva activitat política participant en l'agitació a favor de l'Assemblea de Parlamentaris. Arran de la repressió que es va produir, va haver de sortir de Barcelona i es va traslladar a Tortosa, on va entrar en contacte i va mantenir relacions amb els republicans del Partit Republicà Català, col·laborant en la revista republicana La Lluita. El 13 de novembre de 1917 va ser detingut i processat per un article que havia publicat i que va ser considerat injurioso per la Guàrdia Civil. Posat en llibertat provisional uns mesos més tard, es va anar a París per a exiliar-se.
Acollint-se a la llei d'amnistia que va ser decretada, va regressar a Barcelona i es va afiliar a la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol, la qual havia acceptat en el seu programa el dret de Catalunya a autogobernarse.
Després que les Corts espanyoles deneguessin l'Estatut sol·licitat pel moviment nacional dels últims anys, a pesar de la intensa activitat d'agitació que havien portat a terme els grups d'esquerra, Comorera, a causa de la seva participació en aquesta agitació i, per a evitar ser detingut de nou, va tornar a sortir del país. Aquesta vegada rumb a Argentina. Una vegada arribat a Buenos Aires va ingressar en el Partit Socialista d'Argentina i es va incorporar a la seva comissió de premsa. Per aquesta raó va col·laborar regularment en La Vanguardia, portaveu oficial d'aquell partit. En la República argentina, Joan Comorera va posar les bases de la seva formació política, i sobretot, va adquirir una gran experiència com organitzador.
Mentre a Catalunya, el PSOE va tornar a fer seves les posicions xovinistes de Prieto. Per aquesta raó molts socialistes catalans es desorganitzaron. Bona part d'ells va constituir més tard, la Unió Socialista de Catalunya. Joan Comorera, posat al corrent de la situació del socialisme català i de la creació de la USC, va enviar algunes col·laboracions a Justícia Social, òrgan de la Unión, on tractava principalment de l'activitat socialista a Argentina.
En 1926 va publicar a La Vanguardia del Partit Socialista d'Argentina un article de crítica a la política que Primo de Rivera portava a terme a Espanya des de que al setembre de 1923 havia implantat la seva dictadura. L'article va tenir molt bona acollida entre els nuclis d'espanyols residents a Amèrica Llatina. Després que es va produir un cop militar a Argentina, Joan Comorera, una vegada més, va haver de fugir per a evitar ser capturat. Va creuar la frontera uruguaya per a refugiar-se a Montevideo. Durant la seva estada a Uruguai, a Espanya, la crisi de la monarquia havia tocat fons. Quan, proclamada la República en 1931, Comorera va tornar a Barcelona, Catalunya vivia l'entusiasme d'haver recuperat la Generalitat. En aquest ambient Comorera va prendre contacte amb els seus antics companys i es va incorporar immediatament a la Unió Socialista de Catalunya. Va formar part del primer Comitè Executiu que es va reunir després de ser proclamada la República i poc després li van ser assignades les responsabilitats d'organització i propaganda. A l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya va celebrar el seu I Congrés, al qual Comorera va ser triat Secretari General. Aprovat l'Estatut d'Autonomia per les Corts de la República, Joan Comorera es va presentar a les eleccions a diputats per al Parlament de Catalunya. Va guanyar l'acta de diputat per la província de Barcelona i, un any més tard, en el primer Govern format per Companys, va ocupar la Conselleria d'Agricultura i Economia del Govern de la Generalitat.
Joan Comorera va saber jugar a fons, des de la seva Conselleria d'Agricultura, la carta del camperol. Precisament en aquells moments es discutia la Llei de Contractes de Cultiu (de la qual la USC, i Comorera en particular, van ser ardents defensors) i el moviment camperol prenia noves forces.
El fet de formar part del Govern va donar a Comorera una visió més aproximada de les contradiccions de la Generalitat amb el Govern de la República. Per això es va mostrar partidari de la insurrecció del 6 d'Octubre. La participació de la USC en els tres fronts que es va plantejar l'acció revolucionària -el moviment obrer, el moviment camperol, la Generalitat- va fer que les posicions moderades dintre de la USC quedessin en minoria quan van condemnar l'acció insurreccional i va posar així al Partit dintre del corrent de progressiva radicalització que s'estava operant dintre del socialisme europeu i espanyol.
Comorera, amb altres consellers, va ser detingut i jutjat al Consell de Guerra pels esdeveniments del 6 d'Octubre. Condemnat a cadena perpètua va ser traslladat al penal del Port de Santa María (Cadis), al costat de Companys i altres consellers. En el penal, Joan Comorera va entrar en estretes relacions amb els militants comunistes que també estaven allí detinguts. La influència que aquests van exercir sobre ell va ser molt gran, com decisiva va ser la declaració del VII Congrés de la Internacional Comunista. La nova estratègia comunista de Front Popular i de Partit Únic de la classe obrera coincidien amb les posicions defensades en aquells moments per la USC. A partir de llavors, Joan Comorera personalment, des de la presó, es va encarregar de dirigir el procés d'unificació de les organitzacions polítiques obreres catalanes.
A les eleccions del 16 de Febrer de 1936, Joan Comorera és triat diputat, i el mes següent, juntament amb els altres detinguts, és posat en llibertat per l'amnistia concedida pel govern Popular. Va tornar a ocupar la Conselleria d'Economia de la Generalitat, però aviat va dimitir, complint l'acord del Congrés de la USC, per a dedicar-se de ple a la preparació del Congrés de unificació. Es va formar un Comitè d'Enllaç amb representants de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Català Proletari, del Partit Socialista Obrer Espanyol i del Partit Comunista de Catalunya. Comorera va redactar la declaració de principis que hauria de configurar el nou Partit i que va ser aprovada sense cap esmena pel Comitè d'Enllaç. La declaració de principis redactada per Comorera proposava la unificació dels quatre Partits sobre la base del marxisme-leninisme, l'adhesió a la Internacional Comunista, l'organització segons el principi del centralisme democràtic, i l'exclusió dels trotskistas. Es va formar una comissió que, presidida per Comorera, es va encarregar de preparar l'edició de Treball, el periòdic que hauria de ser l'òrgan del nou partit unificat. El començament de la guerra el 18 de Julio va precipitar el procés d´unificació. El 23 de Juliol de 1936 el Comitè d'Enllaç va acordar la constitució formal del Partit. Es va triar un Comitè Executiu provisional i Comorera va ser triat Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Una vegada fundat el PSUC, el Comitè Executiu es va dirigir al PCE i al PSOE proposant-los que acceptessin la invitació d'incloure cadascun d'ells un membre en el Comitè Central del PSUC i animant-los a formar el Partit únic de la classe obrera espanyola.
Durant la guerra l'ascens del PSUC en la vida política catalana va ser molt gran, perquè les propostes que el Partit realitzava davant els problemes que plantejava la complexa situació de la guerra, s'adequaven a les necessitats de les masses populars de Catalunya. Els tres aspectes que es manifestava més clarament a la vida política, i als quals es dirigien principalment les iniciatives del PSUC, eren la situació econòmica, la política militar i les relacions del Govern de Madrid amb la Generalitat. Davant les colectivizaciones d'empreses que es van generalitzar al començament de la. guerra, Comorera, des de la Conselleria d'Economia va proposar la formació d'una Caixa de Crèdit Industrial que distribuís els beneficis i les inversions; ell mateix va fomentar la creació de cooperatives industrials, al costat de les de consum que ja existien. En relació a la política militar, des del primer moment el PSUC va defensar la idea de constituir un Exèrcit Popular Regular de Catalunya, projecte per al qual va crear l'Escola Popular de la Guerra i l'Escola de Comissaris, així com també va organitzar la Divisió Carlos Marx que, capitaneada per Del Barrio, es va convertir en l'embrió d'aquest Exèrcit Popular. Igualment va ser constant la proposta de crear una indústria de guerra pròpia. Finalment, la seva posició de principis davant el problema nacional es resumia en aquesta afirmació: Catalunya no pot ser lliure si a Espanya venç el feixisme, Espanya no pot ser lliure sense l'ajuda de Catalunya.
Al juliol de 1937, el PSUC va celebrar la seva I Conferència Nacional. La Conferència va corroborar els acords presos provisionalment pel Comitè d'Enllaç quan va constituir el Partit, i Comorera va ser confirmat en el seu càrrec de Secretari General. Com Conseller d'Economia, Comorera va ser dues vegades a França per a gestionar possibles tractats comercials, així com a la Unión Soviètica amb la finalitat de buscar ajuda econòmica per a la República i per a la Generalitat, i especialment la maquinària que era necessària per a dotar a Catalunya d'una sòlida indústria de guerra. Aconseguir construir una indústria de guerra pròpia era un dels objectius principals de la política militar del PSUC, i la qüestió de la seva direcció va ser precisament un dels aspectes que es van expressar amb més virulència les contradiccions amb el Govern republicà. Una vegada traslladat el Govern de la República a Barcelona, i durant tot l'any 1938, les controvèrsies van ser encara més grans, i es van manifestar, entre altres qüestions, en tom al problema de la defensa de Barcelona. Joan Comorera repetia sovint la necessitat de portar a terme una mobilització general per a construir fortificacions als voltants de la ciutat. Per fi el Govern es va decidir a decretar-la, però la primera cinquena s'havia d'incorporar a files el 26 de gener de 1939, el dia que les tropes feixistes van entrar a Barcelona.
Una vegada passada la frontera, Joan Comorera va arribar a París. Allí es va reunir immediatament el Comitè Central del PSUC per a analitzar les causes de la derrota de les forces populars i les perspectives d'actuació política. Bàsicament aquestes consistien a reconstruir els organismes del Front Popular en l'exili i, fonamentalment, a traslladar a l'interior el gruix de les forces del Partit, per a continuar la lluita a la clandestinitat. Comorera amb altres responsables del Comitè Central del PSUC, es va traslladar a Moscou on va assistir, amb els dirigents de la Internacional Comunista i amb una delegació del PCE, encapçalada per José Díaz, a les discussions sobre les causes de la derrota de la guerra. La declaració que es va publicar assenyalava el mèrit del PSUC durant els anys de l'enfrontament bèl·lic i ho reconeixia com Secció Catalana de la Internacional Comunista. Jorge Dimitrov va lloar el paper del PSUC, no només per la seva actuació durant la guerra, sinó pel que suposava d'exemple i experiència en l'aplicació de la línia adoptada pel VII Congrés de la Internacional Comunista en relació a la directriu de constituir partits únics de la classe obrera en el marc de la política de Front Popular Antifeixista i de Front Únic del proletariat.
Al començar la II Guerra Mundial Comorera es va traslladar a Mèxic, on es trobaven molts antifascistas que s'havien exiliat a l'acabar la guerra. A França, el PSUC havia estat posat fora de la llei i es va veure perseguit, Per això va haver d'establir el seu centre a Amèrica Llatina i principalment a Mèxic, mentre que els militants del Partit a Europa s'incorporaven a la lluita de resistència contra el feixisme.
En 1942 el Comitè Executiu de la Internacional Comunista va arribar a la conclusió que havien desaparegut les condicions que havien fet néixer la Internacional. Va ser publicada una declaració amb les causes del seu acte de dissolució. Llavors es va plantejar el problema de les relacions amb el PCE, sobre el qual l'opinió de Comorera va ser, insistentment, la de mantenir la unitat política del moment en perspectiva d'una unificació posterior, en un gran partit únic de la classe obrera d'Espanya. Avui -deia Comorera- som dos partits, orgànicament independents, que dirigeixen la lluita cadascun en el seu territori i sota la seva plena responsabilitat. Som, no obstant això, dos partits que en l'acció se sumen i som un, doncs tenim la mateixa teoria, la mateixa línia política que forgem en comú, el mateix enemic que hem d'aniquilar junts i una classe obrera unida pels mateixos interessos i per la mateixa línia històrica. Aquesta unitat infrangible entre els dos partits germans és el millor instrument que hem tingut al llarg de la nostra duríssima història de partit en procés de bolchevización. Hem de vetllar per ella, impedir que gens li destorbi, que gens l'afebleixi, que gens pugui alentir indegudament la futura unitat orgànica. Hem de comprendre que el dia que, d'acord amb les exigències de la lluita, el Congrés del nostre Partit acordi la fusió orgànica, la formació del Partit Únic marxista-leninista-stalinista de tota Espanya, serà el dia més gloriós de la nostra vida i de la nostra història: haurem creat les condicions que ens permetran marxar cap a la solució dels nostres problemes bàsics, de classe i nacionals.
A primers de 1945 la direcció del PSUC es va traslladar novament a Europa i Joan Comorera va organitzar el Secretariat del Partit en Toulouse; també des d'aquesta ciutat es va organitzar l'entrada dels nuclis de guerrillers a l'interior del país. Comorera va dirigir la reorganització del Partit a França, on va jugar un paper molt important l'organització de París que va començar a preparar l'edició de Lluita.
Per aquell temps, mort ja José Díaz, el PCE iniciava un procés d'autocrítica que va culminar a l'octubre de 1948 en una reunió del Buró Polític del PCE i al qual van ser convidats els dirigents del PSUC i del PC d'Euskadi. En aquesta reunió Vicente Uribe va presentar un informe en el qual es proposava una sèrie de canvis en la línia política: la dissolució de les guerrilles, l'orientació de no construir sindicats clandestins, sinó d'aprofitar el marc legal de la CNS com instrument de la lluita reivindicativa, i es proposava la formació d'una àmplia aliança antifranquista que aglutinés a tots els sectors del país interessats en el canvi del règim, fossin les que fossinles les raons d'aquest interès, per a aconseguir restablir la democràcia burgesa i realitzar la revolució burgesa. Així plantejada la qüestió, tot quedava reduït a fer del proletariat un apèndix de la burgesia i de l'imperialisme per a restablir la anomenada democràcia. Les elaboracions teòriques que Comorera havia fet en els últims anys discrepaven totalment de la proposta del PCE en dos aspectes principals: el problema de les aliances en la revolució democràtica i el paper del problema nacional en la lluita per la democràcia i el socialisme.
Joan Comorera partia de la tesi segons la qual s'havia posat clarament de manifest la impossibilitat que es produís un alliberament nacional sota el capitalisme, una vegada que aquest havia arribat a l'estadi del monopolismo imperialista. L'alliberament nacional, deia, va directament lligada a l'alliberament social, i aquesta, en l'etapa del capitalisme monopolista interessa a amplis sectors socials, entre els quals és necessari formar l'aliança popular que ha de donar lloc a un règim de democràcia popular que resolgui el problema nacional i social. Les nacions en la defensa de la seva sobirania i del dret inalienable a l'autodeterminació, no tenen més que una sortida: aniquilar en l'àmbit nacional el capitalisme monopolista. I afegia la sobirania nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles i la seva conseqüència lògica: la recuperació de la sobirania per la nació pressuposa la prèvia liquidació del capitalisme monopolista, és a dir, com primera mesura, la nacionalització dels monopolis.
Al mes següent d'aquesta reunió, Comorera proposava un programa de democràcia popular antimonopolista com alternativa immediata al feixisme. Nosaltres, els obrers revolucionaris, els camperols, els petit-burgesos, intel·lectuals progressistes, tots els patriotes, som una part integrant del camp antiimperialista i democràtic, i el nostre deure és el de lluitar per alliberar a l'Estat espanyol de les castes i classes que ho monopolitzen; hem de dur a bon terme la revolució democràtica espanyola... I entenguem-nos, perquè, avui, fins a Franco es qualifica de demòcrata. No podem deixar-nos enlluernar per la democràcia formal... Hem de voler la forma i el contingut de la democràcia. Hem d'arrencar les arrels de les castes parasitaries, hem de fer fora del territori al capital monopolista estranger, hem de liquidar els monopolis interiors, que són els seus còmplices i instruments. Hem de nacionalizar el sòl i el subsòl, hem de nacionalizar bancs i segurs, transports i altres serveis públics, la gran indústria i el gran comerç. Hem de liquidar el parasitismo terratenient i lliurar la terra als camperols que la treballen, hem d'assegurar una vida digna i lliure de l'opressió econòmica monopolizadora a la petita burgesia i a la pagesia mitjana. Hem de crear un veritable exèrcit popular, un autèntic ordre públic popular, un règim d'igualtat absoluta entre els sexes i que asseguri a la joventut i a la infància una perspectiva il·limitada de progrés i benestar. Hem de netejar l'Estat dels agents i dels instruments de les castes i dels capitalistes. Hem de reestructurar l'Estat espanyol perquè, en línia federativa, obtinguin realització plena els drets nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia. I per a consolidar la revolució democràtica, desenvolupar-la i marxar cap al socialisme, hem d'exigir que el nou Estat espanyol, sorgit de la revolució espanyola, sigui dirigit per la classe obrera i les masses populars.
Comorera es va quedar sol defensant les seves tesis, no només en el seno del Buró Polític del PCE, al que s'havia incorporat després de la reunió d'octubre, sinó també en la Secretaria del PSUC. La defensa conseqüent de les seves posicions li va valer aviat els epítets de titoísta i de nacionalista petit-burgès. A partir de llavors Comorera va dirigir tots els seus esforços a allunyar al PSUC de la influència revisionista del PCE, per a després, ell mateix, influenciar en la base del PCE. Però, com hem dit, el Secretariat del PSUC estava també d'acord amb les posicions conciliadores del PCE. La discussió plantejada es va convertir aviat en dura i agressiva, arribant-se a remenar qüestions personals. En aquell moment, Comorera va donar per finalitzades les possibilitats d'arribar a un enteniment i va decidir fer ús de les atribucions que li atorgava el càrrec de Secretari General, tenint en compte, a més, que era l'únic membre de la direcció que havia estat triat per la Conferència Nacional de 1937, i ratificat pels comitès centrals posteriors. De manera que va decidir excloure de la direcció del PSUC a tots aquells que s'havien mostrat partidaris de les tesis revisionistas defensades pel PCE. A l'agost de 1949 feia públic un comunicat en el qual considerava que l'actual direcció no garanteix la independència política i orgànica del Partit i per tant era necessàri procedir a la reorganització d'un comitè executiu, òrgan estatutari del nostre Partit, tasca per a la qual contava amb la col·laboració d'un equip de membres del Comitè Central. També va publicar una nota en la qual suspenia en els seus drets de militants a tres dels membres de la direcció. Però aquests, immediatament, es van constituir en la direcciódel Partit, expulsant al seu torn a Joan Comorera del PSUC. Al novembre, Comorera va fer pública una Declaració dirigint-se a tots els militants del PSUC, on els exposava les noves posicions del PCE i dels membres del ex-Secretariat del PSUC i de les defensades per ell i altres membres del Comitè Central.
Per fi, Comorera va resoldre traslladar-se personalment a Catalunya, per a dirigir directament la reconstrucció del Partit en l'interior. Una vegada a Barcelona es va dedicar preferentment a la confecció de Treball, que ell mateix redactava i editava en una ciclostil. Va arribar a fer 32 nombres, dedicats preferentment a combatre les idees conciliadoras i revisionistas del PCE i dels membres expulsats del PSUC. La seva detenció per la policia al juny de 1954, gràcies a la labor policíaca dels revisionistas, va interrompre les seves activitats. Líster, molts anys després, en el seu llibre Basta, va donar un clar testimoni de la infame campanya difamatoria desplegada per Carrillo contra aquest dirigent proletari i de la seva delació a la policia. Diu aixi Líster comentant una conversa que va sostenir amb Vicente Uribe:
Carrillo i Antón van proposar al Secretariat la liquidació física de Comorera. La proposta va ser acceptada i Carrollo s´encarregat d'organitzar la liquidació. Carrillo va designar dos camarades per a portar-la a terme. Però Comorera va decidir marxar-se al país. A través de l'informador que tenia entre la gent de Comorera, Carrillo va conèixer la decisió d'aquell i després el lloc del seu pas per la frontera i la data. Carrillo va enviar als seus homes a aquest lloc per a liquidar a Comorera a l'anar a creuar la frontera. Però Comorera, que se sentia en perill i vivia amb gran desconfiança, a última hora va canviar de lloc i vam conèixer que havia creuat la frontera (la nit del 31 de desembre de 1950) quan ja duia 15 dies a Barcelona.
Davant la impossibilitat de la liquidació física -prossegueix Líster- Carrillo, com bon especialista de les acusacions i denúncies del més pur estil policíac i provocador, es va dedicar a la destrucció moral per mitjà de calúmnies infames. Dirigida per ell es va obrir en les nostres publicacions i en la nostra ràdio una ofensiva de chivatería denunciant la presència de Comorera a Barcelona.
A l'agost de 1957, després de més de tres anys d'espera, va tenir lloc el judici militar, en el qual se li demanava la pena de mort. Quan li van preguntar si tenia una alguna cosa que afegir va dir que: Com la sobirania ve del poble, els quals es van mantenir fidels a la República, van ser els únics fidels. No vaig venir a Espanya fugint del PCE, com s'ha dit injustament, sinó perquè vaig creure arribat el moment i l'obligació moral de fer-lo.
