divendres, 31 d’agost del 2012

El mal tràngol de néixer a l'Estat espanyol


Ser obrer a l'Estat espanyol, amb un atur del 25%, i amb unes condicions laborals cada vegada més properes, si és que no són ja idèntiques, a les que patí el proletariat al segle XIX a la "civilitzada Europa", o a les que pateix el proletariat africà, per exemple, és, ja de per sí, un mal tràngol, un infern del que molts volen sortir.

'Fam o esclavitud assalariada', aquesta és la cruïlla en què l'oligarquia financera (els Botín, els Joan Rosell, els Amancio Ortega, però també els Felipe González i els José María Aznar, etcètera), ha col·locat al proletariat, tant de l'Estat espanyol com d'arreu.

Però el capitalisme, que avui es troba en la seva última fase, la dels monopolis, l'imperialisme, no només condemna a la misèria al proletariat d'avui, sinó també al de demà. Tant és així que des del 2007, any en què començà a petar el sistema per tot arreu, fins al 2010 la pobresa crònica entre els infants ha crescut un 53%, és a dir, que la quantitat de nens que han estat llançats al fang de la pobresa crònica que genera aquest sistema ha augmentat en més de la meitat.

Tenint en compte que les xifres només tenen en consideració el període 2007-2010 és previsible que aquest percentatge hagi augmentat, abocant cada cop més nens al pou de la misèria del capitalisme. Això ens permet afirmar-ho el fet que, avui dia, a l'Estat espanyol més de 2.200.000 nens viuen per sota del llindar de la pobresa.

Ara bé, aquesta pobresa no surt del no-res, té unes causes: hi ha uns culpables, amb noms i cognoms, darrere el patiment de milions de nens a l'Estat espanyol.

Quina és la causa principal d'aquesta pobresa, d'aquesta desigualtat social? Pot ser que, com diuen els apologetes del sistema, es degui a que no hi ha riquesa, a que l'economia de l'Estat espanyol no genera beneficis i, per tant, s'han d'arrencar de socarrel tota una sèrie de despeses, sanitat i ensenyament, principalment?

Podria ser en el cap i imaginació del 10% d'oligarques que controlen el 70% de la riquesa a l'Estat espanyol. Però la realitat és tossuda: només l'empresari Amancio Ortega, cinquena persona més rica del món, té un patrimoni de 37.000 milions de dòlars. És evident, doncs, que hi ha riquesa. El que passa és que aquesta està repartida de manera desigual.

Per què aquesta desigualtat? Perquè existeix la propietat privada sobre els mitjans de producció; és a dir, que les empreses, els bancs, la terra, les fàbriques, etcètera, són de propietat privada. Què genera això? Que cada cop es socialitzi més la producció, això és que cada cop més obrers participem de la producció.

Com hem dit, aquestes empreses, bancs, terres i fàbriques són de propietat privada, el que vol dir que només els propietaris d'aquests mitjans de producció es beneficiaran del fruit d'una producció cada cop més socialitzada.

En definitiva, aquesta és una de les contradiccions inherents al capitalisme: com més obrers participem de la producció, menys propietaris se'n beneficien. En resum: producció social vs. apropiació privada.

Aquesta contradicció que, com hem dit, és pròpia del capitalisme, implica, en primer lloc, que als treballadors se’ns roba part del nostre treball: rebem la part indispensable per a sobreviure, depenent del treball potser una mica més, mentre que el que produïm té un valor molt més elevat.

Per exemple, un enginyer que cobra prop d’uns mil euros al mes pot arribar a dissenyar projectes que estiguin valorats en desenes de milers d’euros, diners que només veuran l’empresari i els accionistes. Diners que ha generat l’enginyer, però que, en canvi, serveixen per a beneficiar un grup de sàtrapes que l’únic que fa és viure del treball aliè.

A més, com que l’apropiació és privada, és a dir, és per als accionistes, aquests intentaran obtenir sempre el màxim de beneficis: bé sigui acomiadant obrers, ja que per a ells només som braços que fem moure els engranatges, bé sigui traslladant la planta de producció a un altre país on les condicions d’explotació permeten obtenir uns beneficis més elevats.

Però al mateix temps, aquesta contradicció pròpia del capitalisme desenvolupa i enforteix el proletariat, fa créixer arreu del món l’enterramorts del capitalisme.

Si tots nosaltres, obrers i fills d'obrers, participem de la producció, fem que aquesta es mogui amb la nostra suor i el nostre esforç, no és lògic pensar doncs que ens n'hauríem de beneficiar tots nosaltres, els qui produïm?

No només és lògic, sinó que és de justícia; però això només serà possible un cop les empreses, la terra, les fàbriques, els bancs, és a dir, els mitjans de producció en general, siguin de propietat social, quan tant l'apropiació com la producció tinguin un caràcter social.

Així doncs, l'únic cami que tenim els proletaris per aconseguir un futur millor no només per a nosaltres, sinó per a les generacions que vindran, és la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, és l'economia planificada, és l'expropiació dels empresaris, dels banquers, dels terratinents, dels capitalistes en general, és la construcció d''una societat superior a la capitalista: la societat socialista.

El nostre futur i el de les properes generacions és a les nostres mans. És hora de lluitar, no només per les engrunes del pa d'avui, sinó pel pa de demà!

El capitalisme ens explota, el socialisme ens allibera!