Ser
obrer a l'Estat espanyol, amb un atur del 25%, i amb unes condicions
laborals cada vegada més properes, si és que no són ja idèntiques, a les
que patí el proletariat al segle XIX a la "civilitzada Europa", o a les
que pateix el proletariat africà, per exemple, és, ja de per sí, un mal
tràngol, un infern del que molts volen sortir.
'Fam
o esclavitud assalariada', aquesta és la cruïlla en què l'oligarquia
financera (els Botín, els Joan Rosell, els Amancio Ortega, però també
els Felipe González i els José María Aznar, etcètera), ha col·locat al
proletariat, tant de l'Estat espanyol com d'arreu.
Però
el capitalisme, que avui es troba en la seva última fase, la dels
monopolis, l'imperialisme, no només condemna a la misèria al proletariat
d'avui, sinó també al de demà. Tant és així que des del 2007, any en
què començà a petar el sistema per tot arreu, fins al 2010 la pobresa
crònica entre els infants ha crescut un 53%, és a dir, que la quantitat
de nens que han estat llançats al fang de la pobresa crònica que genera
aquest sistema ha augmentat en més de la meitat.
Tenint
en compte que les xifres només tenen en consideració el període
2007-2010 és previsible que aquest percentatge hagi augmentat, abocant
cada cop més nens al pou de la misèria del capitalisme. Això ens permet
afirmar-ho el fet que, avui dia, a l'Estat espanyol més de 2.200.000
nens viuen per sota del llindar de la pobresa.
Ara
bé, aquesta pobresa no surt del no-res, té unes causes: hi ha uns
culpables, amb noms i cognoms, darrere el patiment de milions de nens a
l'Estat espanyol.
Quina
és la causa principal d'aquesta pobresa, d'aquesta desigualtat social?
Pot ser que, com diuen els apologetes del sistema, es degui a que no hi
ha riquesa, a que l'economia de l'Estat espanyol no genera beneficis i,
per tant, s'han d'arrencar de socarrel tota una sèrie de despeses,
sanitat i ensenyament, principalment?
Podria
ser en el cap i imaginació del 10% d'oligarques que controlen el 70% de
la riquesa a l'Estat espanyol. Però la realitat és tossuda: només
l'empresari Amancio Ortega, cinquena persona més rica del món, té un
patrimoni de 37.000 milions de dòlars. És evident, doncs, que hi ha
riquesa. El que passa és que aquesta està repartida de manera desigual.
Per
què aquesta desigualtat? Perquè existeix la propietat privada sobre els
mitjans de producció; és a dir, que les empreses, els bancs, la terra,
les fàbriques, etcètera, són de propietat privada. Què genera això? Que
cada cop es socialitzi més la producció, això és que cada cop més obrers
participem de la producció.
Com
hem dit, aquestes empreses, bancs, terres i fàbriques són de propietat
privada, el que vol dir que només els propietaris d'aquests mitjans de
producció es beneficiaran del fruit d'una producció cada cop més
socialitzada.
En
definitiva, aquesta és una de les contradiccions inherents al
capitalisme: com més obrers participem de la producció, menys
propietaris se'n beneficien. En resum: producció social vs. apropiació
privada.
Aquesta
contradicció que, com hem dit, és pròpia del capitalisme, implica, en
primer lloc, que als treballadors se’ns roba part del nostre treball:
rebem la part indispensable per a sobreviure, depenent del treball
potser una mica més, mentre que el que produïm té un valor molt més
elevat.
Per
exemple, un enginyer que cobra prop d’uns mil euros al mes pot arribar a
dissenyar projectes que estiguin valorats en desenes de milers d’euros,
diners que només veuran l’empresari i els accionistes. Diners que ha
generat l’enginyer, però que, en canvi, serveixen per a beneficiar un
grup de sàtrapes que l’únic que fa és viure del treball aliè.
A
més, com que l’apropiació és privada, és a dir, és per als accionistes,
aquests intentaran obtenir sempre el màxim de beneficis: bé sigui
acomiadant obrers, ja que per a ells només som braços que fem moure els
engranatges, bé sigui traslladant la planta de producció a un altre país
on les condicions d’explotació permeten obtenir uns beneficis més
elevats.
Però
al mateix temps, aquesta contradicció pròpia del capitalisme
desenvolupa i enforteix el proletariat, fa créixer arreu del món
l’enterramorts del capitalisme.
Si
tots nosaltres, obrers i fills d'obrers, participem de la producció,
fem que aquesta es mogui amb la nostra suor i el nostre esforç, no és
lògic pensar doncs que ens n'hauríem de beneficiar tots nosaltres, els
qui produïm?
No
només és lògic, sinó que és de justícia; però això només serà possible
un cop les empreses, la terra, les fàbriques, els bancs, és a dir, els
mitjans de producció en general, siguin de propietat social, quan tant
l'apropiació com la producció tinguin un caràcter social.
Així
doncs, l'únic cami que tenim els proletaris per aconseguir un futur
millor no només per a nosaltres, sinó per a les generacions que vindran,
és la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, és l'economia
planificada, és l'expropiació dels empresaris, dels banquers, dels
terratinents, dels capitalistes en general, és la construcció d''una
societat superior a la capitalista: la societat socialista.
El
nostre futur i el de les properes generacions és a les nostres mans. És
hora de lluitar, no només per les engrunes del pa d'avui, sinó pel pa
de demà!
El capitalisme ens explota, el socialisme ens allibera!