En els últims temps
un gran moviment de masses s’ha activat a l’Estat espanyol. Importants
sectors de la població, esperonats per com està el capital
reestructurant-se amb la crisi, han despertat, després d’una perllongada
letargia, a la vida política. Naturalment, una de les característiques
d’aquest heterogeni moviment és la manca d’un referent clar respecte a
què contraposar al sistema capitalista vigent.
Com no podia ser
d’altra manera, espontàniament el moviment, orfe de bagatge i
experiència política i defugint qualsevol adscripció a alguna corrent
revolucionària històrica, deixat al seu sol impuls, no ha aconseguit
articular una alternativa sòlida que oposar al capitalisme. El moviment,
en general, no ha fet res més, amb tots els mèrits i defectes que li
són propis, que navegar a la contra, a la defensiva dels atacs,
difamacions i mesures impulsades per l’enemic, és a dir, la burgesia
articulada a través del seu Estat. Precisament, aquesta posició
defensiva i la negació de qualsevol reflexió històrica que el situés
respecte al sistema en que busca oposar-se, ha estat la causa que, en
general, la ideologia, els mètodes i les propostes que ha engendrat el
moviment no hagin escapat a la lògica del sistema, sinó que s’ha mogut
sempre a través de les seves coordenades, matisades, és clar, per un
reformisme radical. D’aquesta manera, el interclassisme, el pacifisme,
el parlamentarisme i el parcialisme han estat els eixos al voltant dels
quals s’ha nucleat el discurs indignat.
Així, a falta d’un
altre referent o reflexió, ha estat l’anomenada “revolució” islandesa la
que ha atret l’atenció dels indignats. I és que s’hi plasmen tots
aquests elements polítics: una revolta ciutadana, que pretén anar més
enllà de classes socials, pacífica, que ataca només algunes
conseqüències parcials del capitalisme (el seu aspecte especulatiu o
neoliberal) i que busca la participació d’aquesta mateixa ciutadania en
les institucions vigents, fonamentalment el parlament, a les quals es
busca regenerar però no destruir, com per exemple està succeint amb la
reforma de la Constitució islandesa.
Tot això està
succeint en un país integrat, encara que perifèric, en els centres de
l’imperialisme, aquests països en els quals el relatiu benestar d’una
part de la població és una conseqüència de l’espoli i la rapinya que
pateix la immensa majoria de la humanitat, aquesta que habita l’anomenat
tercer món.
Això ens assenyala
la característica essencial de la “revolució” islandesa, que no és sinó
la panacea de les anomenades classes mitjanes, aquests sectors socials
que gustosament decidirien en assemblea quedar al marge de la història i
els seus tràfecs. Islàndia és, doncs, la utopia petit burgesa dels que
no qüestionen les relacions d’explotació que governen el món i pretenen
alçar la veu només quan alguna conseqüència els afecta a ells,
realitzada en un país diminut i perifèric del centre imperialista. A
més, per això mateix, està sent utilitzada com a aparador de com s’ha de
fer una “revolució exemplar” … exemplarment inofensiva per al capital,
com veiem, per dificultar la conformació d’una alternativa autènticament
revolucionària a la crisi permanent que és el capitalisme en la seva
fase imperialista.
Davant d’aquesta
“alternativa” de privilegiats, s’obre pas avui al món, i molt més
silenciada pels mitjana, una autèntica revolució que té per escenari una
de les principals potències anomenats emergents, Índia. Aquí,
les aspiracions de gran potència i la voraç expansió de les relacions
capitalistes es barregen amb la submissió de centenars de milions de
persones a les lligams i discriminacions del sistema de castes ia una
brutal pobresa. Allà, on, a diferència de la freda Islàndia, sí que es
concentren les contradiccions del nostre món, com l’emergència de noves
potències imperialistes enmig de la crisi dels centres tradicionals de
l’imperialisme, o la col · lusió de les relacions socials capitalistes
amb formes de producció anteriors; allà s’està donant el major procés
revolucionari que estremeix el món en l’actualitat.
A l’Índia, des de
1967, milions de camperols i obrers s’hagin obstinats en una lluita per
canviar radicalment i de base aquest injust i podrit món. Des de 2004,
en què les principals organitzacions revolucionàries índies es van
fusionar, aquest procés es mostra especialment puixant i ja ha estat
declarat pel govern indi com “la major amenaça a la seguretat interna”
de l’Estat, que ha llançat una vasta operació militar de repressió i
extermini, anomenada Cacera Verd, contra els revolucionaris, coneguts
com naxalites, i els cada vegada majors sectors de la població que els
donen suport; repressió que els naxalites s’estan enfrontant amb èxit.
Moltes són les
diferències que separen les condicions de l’Índia i de l’Estat espanyol,
però per descomptat els naxalites ens brinden diverses lliçons
universals que els que volem transformar aquest món des dels fonaments
no podem ignorar.
En primer lloc, que
per enfrontar-se a un sistema que porta segles instal · lat i que
compta amb un ingent potencial econòmic, social, cultural i militar, no
són suficients els bons desitjos, sinó que es necessita tenir en compte
tota l’experiència anterior dels oprimits en la lluita pel seu
alliberament, així com les lleis socials objectives que governen aquest
sistema, independentment de la nostra voluntat. És a dir, per
enfrontar-se al capitalisme amb garanties d’èxit i evitar que ens
recondueixi i assimili, necessitem una teoria revolucionària. Els
naxalites, armats amb un autèntic marxisme revolucionari, forjat en la
lluita contra el revisionisme, és a dir, la ideologia burgesa a les
files dels explotats, ens mostren el camí.
En segon lloc, la
lluita contra un sistema fèrriament organitzat, sofisticat i
militaritzat, requereix de l’organització dels oprimits, precisament
aquesta organització que serveixi de pont entre la teoria
revolucionària, mapa de la revolució, i les masses explotades
encarregades de dur-la a terme . Novament, els naxalites, organitzats
com Partit Comunista de l’Índia (Maoista)-PCI (M) -, ens mostren el
camí.
Així mateix, és
llei històrica que qualsevol canvi revolucionari s’ha produït
necessàriament enfrontant la resistència armada de les classes
dominants. La burgesia instrueix i entrena diàriament a milers de lacais
en el maneig de les armes per a la defensa del seu ordre social. És per
això que el social-pacifisme, que divulga que els problemes socials,
fundats en l’explotació i l’antagonisme irreconciliable entre classes,
es poden solucionar “pacíficament”, simplement és una apologia del
monopoli de la violència de l’Estat burgès. Una altra vegada els
naxalites, amb desenes de milers d’homes i dones en armes, dirigits pel
PCI (M) en guerra popular, assenyalen el camí.
Finalment, la
transformació de la societat requereix que tots els oprimits prenguin
part en ella activament. No valen les velles estructures de delegació i
representació, com el parlament, ideals per a la reproducció del vell
sistema, fundat sobre la divisió social del treball. És per això que
qualsevol procés revolucionari ha de trencar aquesta estructura estatal i
establir una nova, fundada sobre comitès populars de base. Enfront de
la dictadura reaccionària dels explotadors, la dictadura revolucionària
dels explotats se’ns presenta com una altra llei històrica. De nou, els
naxalites, a través de l’edificació dels Janatana Sarkars (governs
populars), on directament són les masses les que organitzen la seva
producció, sanitat, justícia, vida cultural i defensa, ens mostren
l’exemple viu de que efectivament és possible organitzar-se al marge
dels mecanismes del capital.
Per això, perquè
independentment de la diversitat de condicions, aquesta línia que uneix
teoria revolucionària, organització, guerra popular i nou poder, és el
camí universal que necessàriament ha de recórrer qualsevol autèntic
canvi revolucionari, i perquè els naxalites avancen per aquest camí,
donant-nos amb seu sacrifici exemple a tots els pobles del món, és el
nostre deure donar suport a la revolució a l’Índia, aprendre d’ella i
difondre el seu exemple, així com oposar-la a les falses somnis de
reforma i perpetuació d’un capitalisme suposadament “humà”, com les que
vénen del gèlid nord, tan il · luses com injustes.
Abaix les il · lusions reformistes!
Visca la Guerra Popular a l’Índia, exemple per als proletaris i pobles del món!
Visca la Revolució Proletària Mundial!
…….
Extret de Revolución en la Índia
Traduït per Espai Alliberat
…….
Extret de Revolución en la Índia
Traduït per Espai Alliberat