La llei feixista de partits

Juan Manuel Olarieta Alberdi
Advocat, escriptor i represaliat polític 

 

Encara estaven els camps de batalla entollats de sang quan en 1939 els feixistes van promulgar la primera llei de partits, anomenada Llei de Responsabilitats Polítiques. Fins que reescriguin la història per enèsima vegada, la qual cosa fins ara sabem és que en 1939 no hi havia cap parlament, però és que els feixistes no necessitaven parlaments per redactar lleis com aquella de Responsabilitats Polítiques. 

 

A molts les històries li avorreixen i em diuen que perdo el meu temps mirant sempre cap a enrere, però el problema és que la transició no va derogar la legislació feixista, així que els que ens temptem la roba a cada pas hem de tenir en compte aquestes coses. La Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 segueix, doncs, vigent, és a dir, és de plena actualitat, és una llei “democràtica”. 

 

Els qui no perden el seu temps mirant al passat possiblement no sàpiguen que res és el que sembla: els republicans es van alçar en armes contra els feixistes, però van ser derrotats i després acusats, jutjats i condemnats pel crim de “rebel·lió militar”, segons lleis com la qual acabo d'esmentar, que en el seu article 2 va prohibir gairebé tot, especialment els partits polítics, els sindicats i altres organitzacions que van formar part del Front Popular. Des de llavors, amb diverses disfresses, els mateixos segueixen en rebel·lia militar contra els mateixos, una situació que, com totes les malalties mal curades, s'ha fet crònica. 

 

Van passar 40 anys, després dels quals, per efecte de la denominada síndrome d'Estocolm al revés, va ocórrer alguna cosa estrany: els vencedors van dir que desitjaven passar-se a les files dels vençuts. Van voler ser demòcrates, però d'una manera també estranya perquè, si el seu desig hagués estat sincer, havien hagut de donar proves d'això, demostrar-ho amb fets. Per exemple, podien haver legalitzat als partits democràtics i no només als seus (que no eren democràtics). Però no va ocórrer gens d'això, sinó tot el contrari: no van esborrar les velles lleis feixistes, com la de 1939, i van aprovar altres iguals que aquella (igual de feixistes). 

 

Encara que no els agradin les velles històries, els més vells del lloc s'acordaran de la primera llei d'associacions polítiques de 1976, una altra llei feixista. Van dir que aquella llei es va aprovar per legalitzar a les associacions polítiques però, com veuran, ni tan sols parlaven de partits polítics, un mal auguri que es va confirmar: la llei prohibia aquelles “associacions” polítiques sotmeses a una disciplina internacional, és a dir, els que no eren autènticament espanyols, els venuts a l'or de Moscou. 

 

Quan en 1976 la policia detenia a un comunista, l'interrogatori seguia el següent diàleg de besucs:
- Tu ets comunista?
El detingut tirava d'orgull i assentia: “Sí”. Llavors el policia inevitablement li aconsellava:
- Doncs si allí es viu tan ben i t'agrada tant, per què no t´en vas a Moscou i ens deixes en pau als altres? 

 

En aquells temps va néixer la teoria de el “entorn”, que els sonarà: en 1976 el PCE era la marca electoral del KGB el mateix que en 2011 Bildu és la marca electoral d'ETA, el PCE(r) la dels GRAPO, etc. Des de la transició vivim atufados per una societat en el supermercat de la qual -sigui comercial o electoral- imperen unes marques i unes franquícies que -malgrat els seus esforços publicitaris- no enganyen a ningú. Fins al més ximple sap que la llet de la marca Clesa és la mateixa que la de Puleva; al cap i a la fi tot és (dolenta) llet.

Què va passar amb el PCE-KGB en 1976? Va ser legalitzat? Que les marques no els confonguin; les coses no són el que semblen. El govern d'Adolfo Suárez va fer el mateix que avui ha fet Zapatero amb els partits polítics que, com Bildu, encara pretenen recuperar la seva legalitat després de 70 anys de permanent "rebel·lió militar”: no va legalitzar res sinó que va enviar els papers als tribunals. Les decisions mai han estat, doncs, polítiques sinó tècniques, és a dir, que al no existir democràcia el problema se segueix plantejant avui en els mateixos termes que en 1939: aquests partits polítics que pretenen ser legalitzats, són uns criminals o tenen algun dret en el que demanen? quin és la diferència entre un crim i un dret? hi ha alguna diferència?

Des de 1939 tot està tornat del revés. Si la transició hagués estat un procés democràtic, els governs haguessin hagut de demostrar algun interès per legalitzar a aquells partits que durant dècades havien lluitat per la democràcia. Però va ocórrer el contrari: van ser els partits democràtics els que van mostrar interès per legalitzar-se. En aquella època a això se li va anomenar “ventanilla”: no eren els feixistes els que havien de passar per la finestra per adquirir patent democràtica sinó, a l'inrevés, els demòcrates van haver de demostrar que l'eren. No bastaven les batalles lliurades durant 40 anys a sang i foc.

Alguns van passar per la finestra, és a dir, van passar per la pedra que els feixistes els van posar davant: van canviar els estatuts, van canviar els noms, van canviar les banderes... van fer tot el que el govern de torn els va exigir. Però ningú va exigir res a cap govern feixista, ningú va exigir responsabilitats ni a la monarquia, ni a la banca, ni a l'Església, ni a la policia, ni als jutges. Aquesta és l'essència de la transició: no van ser els feixistes els que van incorporar a la democràcia sinó els demòcrates els que es van incorporar al feixisme.

Els feixistes sempre han cregut que els problemes se solucionen a bastonades, convertint el polític en judicial, és a dir, amb sumaris, detencions, presons i altres. De vegades així aconsegueixen retardar l'esclat, mai impedir-ho. Per això se'ls han acumulat els assumptes sense resoldre; als vells se li han sumat els nous. Ara que els indignats parlem de participació política, convé recordar que entre els múltiples assumptes que té pendents en aquest país, un d'ells és la legalització dels partits polítics, sense la qual cosa mai podran parlar seriosament ni de democràcia ni de participació. És tan senzill com la prova del cotó. Prou que aprovin una llei democràtica de debò amb només tres articles: el primer dirà que queda derogada la llei feixista contra els partits polítics, el segon els legalitzarà i el tercer lliurarà de la presó als quals han defensat els dos articles anteriors.

 

EXTRET DE Odio de Clase