EXTRET DE ANTORCHA
Lletra de Joan Comorera a Carbonell Puig
redactada el 3 de juliol del 1942 a Mèxic DF:
Sr. J. Carbonell Puig
Santiago de Cuba
Distingit compatrici:
Distingit compatrici:
El 28 de juny vàreig rebre la vostra carta datada el 8 del mateix mes. Potser la causa d'això ha estat un censor espanyol
a sou del Govern cubà, que es va donar el gust d'emplenar la vostra
carta de comentaris marginals baixos de sostre. Per les nicieses que diu
aquest individu segurament va fer la nostra gloriosa guerra a milers de quilòmetres de distància. Ben servit està el Govern Cubà!
Em plau que la lectura de la conferència que vàreig donar el mes de
febrer a l'Agrupació d'Amics de Catalunya de Mèxic, us hagi esperonat a
escriure'm. Mai no ens hem vist i seria ben falaguer que, d'aquest
primer contacte postal, en sortís quelcom útil a la causa del nostre
martiritzat poble.
No penso pas, però, recollir una a una les vostres objeccions,
invitacions i propostes. En els documents que us trameto trobareu la
contestació adient. El primer és el text de la conferència que vaig
donar el mes de març proppassat a l'Agrupació d'Amics de Catalunya,
sobre el problema de les nacionalitats. El segon és el text del pacte
d'unitat PSUC,
UGT, CNT, Unió de Rabassaires, signat suara. Els dos textos es
complementen. Són la teoria i la pràctica que tenim i emprem per
resoldre el nostre problema nacional.
No obstant això, vull aprofitar l'avinentesa que m'heu ofert per aclarir algunes qüestions.
Primera qüestió: No és veritablement obligat que un fill de Catalunya que domini l'idioma amb tanta facilitat hagi de sentir-se separatista.
Encara que la premissa és falaguera per a mi, la conclusió no pot ésser
més absurda. Hi ha un parentiu entre l'afirmació vostra i l'enrenou que
certs pseudo-intel·lectuals fan quan llegeixen l'estrafet català d'un
obrer que s'esforça per fer-ho bé. Val més que ho deixem còrrer!
Segona qüestió: El full que publica el vostre Grup, i en el qual vos hi col·laboreu, ens tracta bajanament, al PSU de C
i a mi. Retorceu com us plau els nostres arguments. No sou pas lleials
envers el partit de la classe obrera catalana. Suposo que vós i els
vostres amics heu estat sorpresos per un senyor Miquel Ferrer, un separatista
rescalfat i de darrera hora. ¿Ja sabeu qui és aquest subjecte, al qual
heu ofert les columnes de la vostra publicació i per la paraula del qual
ens tracteu sovint amb grolleria poca-solta? En poques paraules ho
diré. Ferrer fou secretari general de la UGT catalana i membre dirigent
del PSU de C. Avui és un traïdor, un trotskista, un de tants agents
nazi-feixistes, camuflat de separatista i ultra-revolucionari. L'enemic
que teníem en els nostres rengles va ésser descobert en el moment suprem
de la nostra lluita. La matinada del 26 de gener del 1939 ens vàrem
reunir al Casal Carles Marx, de Barcelona, les direccions del PSU de C,
UGT i JSU de C per tal d'analitzar la situació i prendre acords. La
situació era, veritablement, paorosa. Els Governs de la República i de
la Generalitat feia dies que havien sortit de Barcelona i les direccions
dels partits i organitzacions d'Espanya i Catalunya, menys la direcció
del Partit Comunista d'Espanya que va estar amb nosaltres fins al darrer
moment, també; l'exèrcit teòric que havia de defensar Barcelona estava
constituït per divisions esquelètiques, esgotades per 34 dies de combats
incessants, sense repós ni possibilitat de rellevament, contra un
enemic immensament superior en nombre i en armament, era insuficient per
cobrir el vast perímetre de la ciutat, els avions i els canons
antiaeris foren retirats el 24 i els avions alemanys i italians volaven
tocant gairebé els terrats de Barcelona, impunement; les forces d'assalt
i carrabiners, que podien ésser un bon reforç per a un exèrcit
impotent, se n'anaren la mateixa matinada del 26; els moros havien
ocupat la muntanya de Sant Pere Màrtir el capvespre del 25 i altres
cossos de l'exèrcit feixista avançaven sobre Mataró amenaçant tallar
l'única carretera de sortida. A la nostra disposició no teníem més que
uns quadres sindicals, grups de militants vells, un nucli fort de dones i
de joves socialistes unificats d'abnegació sublim i d'heroisme sense
parió. Tota la resta, àdhuc la població obrera útil, era a l'exèrcit.
Reunides les tres direccions varen discutir que calia fer. Tothom va
opinar el que va voler, i, per unanimitat, es va aprovar aquesta
proposició: quedar-se a Barcelona mentre hi hagués un soldat per
defensar-la. Ferrer assistí a la reunió i votà com els altres. Acabada
la reunió cadascun se n'anà al llloc de combat que li corresponia.
Ferrer, traint l'acord i els seus deures de secretari general de la UGT,
fugí vergonyosament a Girona. Féu més encara. Va reunir uns quants
secretaris de federacions que l'esperaven, els va dir que s'havia pres
l'acord de marxar tots immediatament i se'ls endugué amb ell, privant
així la direcció del PSUC dels homes que més havien de servir en el
desenvolupament del pla de treball aprovat per tal d'ajudar l'exèrcit en
la defensa de Barcelona. Malgrat tot, nosaltres, complírem amb el
nostre deure. Vàrem sortir de Barcelona a les 4 de la tarda del dia 26
amb els darrers soldats de la República, quan els feixistes estaven ja a
les Rambles. La bandera catalana, la de conseller de Catalunya que jo
portava en el cotxe va ésser la darrera a passar pels carrers de
Barcelona envaïda. En l'angoixa immensa d'aquella hora tinguérem
almenys, aquest conhort. Als 22 dies de passar la frontera, es va reunir
prop de París el CC del PSU de C. El CC va jutjar la conducta de Ferrer
i, unànimament, va acordar la seva expulsió per covard i desertor i per
traïdor a la classe obrera i a Catalunya. Vet ací un avenç de la
biografia del vostre indesitjable corresponsal.
Tercera qüestió: Jo no sóc separatista. Sóc internacionalista. Per
tant, no puc pas fer el que em demaneu. Si fos separatista, tampoc ho
faria. Entenc que per a tots els catalans, separatistes o no, hi ha avui
una qüestió prèvia a resoldre: l'anihilament de Franco i Serrano Suñer,
dels pistolers falangistes i dels invasors alemanys. Si aquesta qüestió
prèvia no és resolta, vós que sou separatista veieu la manera d'assolir
la independència de Catalunya? Aquesta qüestió prèvia, específicament
nosatra, ens en planteja una altra: l'anorreament de Hitler i Mussolini,
del nazi-feixisme. Les qüestions prèvies ens assenyalen la nostra
conducta, el camí a seguir, la màxima concentració del nostre esforç,
mentre la nostra ideologia no sigui feixista, o empeltada de feixisme:
fer-ho tot per contribuir a l'aixafament immisericorde del
nazi-feixisme, val a dir, combatre sense treves ni reserves el
franquisme, el règim titella, còmplice, que s'emparà d'un Estat del qual
formem part, us agradi o no. Honradament no pot ésser altra la nostra
aportació a la lluita universal contra el nazi-feixisme. Honradament
vull creure que aquest serà el vostre criteri, car no sou un de tants
falornians que ens parlen de les trinxeres universals i còsmiques per
fugir de l'única trinxera nostra i ben nostra; la catalana, la trinxera
de tots els pobles hispànics. Vós que sou separatista creieu que
Catalunya sola, aïllada, esquerpa, s'abasta per anihilar el franquisme,
per esdevenir, mitjançant el propi i únic esforç, un paradís rodejat de
pobles junyits pel terrorisme franquista? No copseu que com més ens
aïlléssim, com més ens baralléssim anb els altres pobles hispànics que
pateixen el mateix que nosaltres el règim criminal de Franco, més
enfortiríem Franco i els seus còmplices, l'amo de tots ells: Hitler? Vós
que sou separatista, heu d'acceptar la necessitat històrica: per
trossejar, per alliberar-nos del règim franquista, hem d'unir-nos tots
els catalans, hem d'unir Catalunya a tots els pobles hispànics, sumar
TOTES LES VOLUNTATS ENEMIGUES DE FRANCO I SERRANO SUÑER, DEL
NAZI-FEIXISME.
ÚNICAMENT així podrem en un vaitot de força increbantable, foragitar
la trepa de pistolers i assassins que cobeja la destrucció física de la
nostra pàtria, complir amb el nostre deure en la lluita a mort contra el
nazi-feixisme que menen la Unió Soviètica, Anglaterra, EEUU i altres
potències aliades. És per això que maldem ja fa gairebé un any. En
aquesta unitat de combat ningú no ha de fer renunciament de la pròpia
ideologia. Hem de voler que amb la victòria de la democràcia TOTES les
nostres ideologies tinguin les mateixes oportunitats d'expandir-se i, si
voleu, de reeixir. Hem de voler que les condicions polítiques de
Catalunya, d'Espanya, restablerta la legalitat republicana, la legalitat
estatutària, ens permetin a TOTS, no a l'EXILI sinó a CASA NOSTRA
mateix, lluitar per l'assoliment del nostre suprem ideal. Els sidrals
esbravats, la covardia moral dels qui vós i jo coneixem bé, poden sentir
el trist plaer de fer els gegants, els tartarins sense suc ni bruc en
torres americanes, en les hores de lleure que els deixen els seus afanys
d'agaixupinament. ¿Què pot esperar-ne Catalunya, d'aquests individus
que ja estan separats d'ells per la distància i per la mesquinesa
espiritual i de cor? Si vós sou un separatista conscient, combatent, i
el fet de la vostra reacció en llegir la meva conferència ho palesa,
deixareu la xerrameca als xerraires per ajuntar-vos a nosaltres en el
combat que menem contra el pitjor botxí que mai hagi pogut tenir
Catalunya.
I una quarta qüestió: Els diplomàtics de secà han fet molt xivarri en
aquests darrer temps. A cau d'orella i a crits han ensibornat catalans
ingenus. S'havien penjat de les petites branques dels grans arbres de
Londres i Washington. Tot ho tenien arranjat, conjuminat. Els catalans
no calia pas que ens capfiquéssim més, no tenien res més a fer que
esperar ben asseguts el miracle, el secret del qual tenien a la butxaca
els nostres il·lustres maquiavels de cartró. Dia vindrà, ens deien, que
les potències democràtiques victorioses s'asseuran entorn de la taula
per dictar les noves taules de la llei universal, i Catalunya cofoia, hi
serà, i el món sencer exigirà, imposarà la nostra independència
nacional. Tot se n'ha anat ara en orris. La realitat única en la qual
ens recolzàvem i ens recolzem és avui clara per a tothom. El pacte
anglo-soviètic ha netejat l'horitzó de boires i de falòrnies. Anglaterra
i la Unió Soviètica han signat un pacte d'unitat, econòmic i polític,
d'una durada mínima de 20 anys.
Es comprometen a lliurar la humanitat de la pesta nazi-feixista, a
alliberar els pobles junyits pel nazi-feixisme i còmplices d'ell, a no
annexionar territoris aliens i a no INTERVENIR en la política interior
dels pobles alliberats.
Cada poble, doncs, haurà de resoldre per si mateix i amb plena
sobirania els seus problemes, el seu règim futur. Els catalans haurem de
resoldre el nostre problema nacional en el clos de l'Estat espanyol del
qual som part. I no pas de cap altra manera. Així ha estat sempre. Així
és avui. I és bo que sigui així i que s'hagi aclarit per a tots. Essent
aquesta la realitat viva, vós que sou separatista, ¿per on penseu que
hem d'anar, quins mitjans hem d'emprar per resoldre el problema
nacional? No tenim altra alternativa que aquesta: la força o l'entesa.
¿Enfront de l'Estat espanyol, Catalunya tindria la força en homes, en
armes, en riquesa, en decisió, per separar-se i proclamar-se un Estat
independent? La pregunta es respon sola. Vós l'heu resposta abans
d'ésser formulada. Catalunya tindria el dret però mai la força per
fer-lo prevaldre, aleshores? No ens resta, sortosament, altre camí que
el de l'entesa amb tots els pobles hispànics. No és cert que l'entesa
sigui un absurd impossible. Molt menys quan el problema no està en la
separació a priori intransigent. El separatisme és un ideal vostre però
ningú pot dir que sigui l'ideal de Catalunya. El problema consisteix que
Catalunya, amb la victòria damunt Franco, pugui exercir lliurement el
seu dret inalienable d'autodeterminació.
Amb l'exercici d'aquest dret Catalunya podrà manifestar o no la seva
voluntat de separar-se. Nosaltres estem convençuts que Catalunya, de
poder manifestar-se lliurement, resoldria continuar en la comunitat de
pobles hispànics amb una personalitat nacional reconeguda i acceptada, i
amb facultats pròpies. Si vós que sou separatista accepteu, a la fi
d'un procés, la solució voluntària confederal, per què no heu de creure
que els altres pobles hispànics tindran la mateixa capacitat de
comprensió i de realització d'un ideal que les realitats històriques que
hem viscut i vivim exalten constantment? Cal, doncs, no que ens
separem, sinó que ens acostem als partits i organitzacions espanyols.
Cal que ens acostem fraternalment, cordialment, per cercar un clima de
convivència i de comprensió que ens donarà el fruit cobejat. Com més
vivent i nacional sigui la unitat dels catalans, més estrets els llaços
amb les nacionalitats oprimides per l'Estat espanyol, més combativa la
fraternitat d'armes amb el poble espanyol en la lluita a mort contra
l'enemic comú, més aviat i més fàcilment resoldrem el nostre problema
nacional. Per això nosaltres, amb plena responsabilitat i consciència
del nostre deure envers Catalunya, volem l'Aliança Nacional dels
Catalans, la unitat de Catalunya amb TOTS els pobles hispànics, som
membres fundadors actius de la Unió Democràtica Espanyola.
Tenia interès a aclarir aquestes qüestions, aprofitant l'avinentesa
que heu volgut donar-me, perquè pertanyo a un Partit Català que vol
resoldre de DEBÒ, i no a l'any 3000, sinó en el temps que som, el
problema nacional de Catalunya, Euzkadi i Galícia.
Podeu fer d'aquesta carta l'ús que us plagui.
Us saluda cordialment
Joan Comorera
Us saluda cordialment
Joan Comorera
