diumenge, 14 de juliol del 2013

Jaume Compte i el Partit Català Proletari

Jaume Compte, (el segon per l'esquerra)
Extret de marxists.org

Jaume Compte (Castelló d'Empúries, 1897 - Barcelona, 6.10.1934)

Polític. Des de ben jove, fou membre del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). El 1923 entrà a formar part de l'organització separatista Estat Català, alhora que participava com a activista a Bandera Negra. Dins de Bandera Negra comandà un dels escamots que provà de matar al rei espanyol Alfonso XIII al Garraf (maig de 1925). Detingut, fou condemnat a mort, sentència que fou commutada per la de cadena perpètua. La caiguda de Primo de Rivera possibilità la seva amnistia. Va oposar-se a la integració d'Estat Català dins del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Quan Macià proclamà la República Catalana a Barcelona (14.4.1931), Compte dirigí un dels escamots que la protegien, però res va poder aturar que la jove República fos convertida pels republicans espanyols en una simple Generalitat provisional. Les renúncies de Macià a les reivindicacions nacionals i de classe, li van fer rebutjar l'oferiment de la Conselleria de Treball. Mesos més tard, aquest posicionament, li va fer deixar Estat Català, tot fundant Estat Català-Partit Proletari. Aquest petit partit fou la primera expressió orgànica a Catalunya del marxisme d'alliberament nacional, inspirat sobretot en el socialisme irlandès. Compte maldà per bastir un partit socialista unificat al Principat, i en no aconseguir-ho, refundà la seva organització en el Partit Català Proletari (PCP). Tingué un paper important en la formació d'una Aliança Obrera en connexió amb la punga que la Generalitat del Principat mantenia contra el govern espanyol de dretes. Aquest enfrontament esclatà el Sis d'Octubre de 1934, quan el president de la Generalitat Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Tot i que no era una proclamació d'independència, Compte i els seus li donaren suport, i es feren forts a la seu del CADCI, tot resistint a les forces espanyoles d'ordre. Compte va perdre la vida en aquella acció.

Lectura recomanada: Jaume Compte: d’Estat Català al Partit Català Proletari (Lluita-IPC, 114, desembre del 1984).

diumenge, 30 de juny del 2013

Els "rebels" sirians, al servei de l'imperialisme i el sionisme

“Rebeldes” en Siria: ¿solamente mercenarios o colonos de nuevo poblamiento?

       No es guerra civil; es colonización exterior (con la que comulgan y prestan servicio elementos del interior).

       No son refugiados de guerra; es población siria expulsada a la fuerza y alienada de territorio sirio bajo amenaza de muerte por los colonos del ELS.        
                          


        A modo de Anexo, reproduzco al final de este texto un mensaje de la organización miliciana RESISTENCIA SIRIA dirigido a la piara de colonos que pretende reducir Siria a añicos y despoblarla de sirios en beneficio del sionismo y de sus entidades políticas lacayunas. El Ejército Libre de Siria (ELS en adelante) expulsa a la población de sus pueblos y si los expulsados intentan regresar a Siria escapando de los campos de retención que han puesto los turcos y los jordanos, entonces el mismo ELS les dispara a matar. No le importa, a este Sicariato plus que mafioso, si católicos, ortodoxos, alawíes, sunníes, drusos, etc., ni le importa si son comunistas, baazistas, nasseristas, opositores, etc. No se trata de que a los autóctonos les hayan “dejado salir a refugiarse”; es que les han quitado su tierra y arrebatado su marco de existencia. 
       Dicho por un responsable de ACNUR en Catalunya (con bastante sentido de la auto-crítica): los campos en Turquía y Jordania son peor que cárceles; el “refugiado” (desplazado) no tiene derecho más que a una hora al día de contacto con el exterior. Si se excede, es sujeto a castigo. En definitiva, muchos de esos campos son gestionados por ACNUR.
       ¿Cómo que Turquía y Jordania están "acogiendo refugiados sirios"? (¡ja!: los segregacionistas mismos acogiendo...). ¡Están haciendo "limpieza" poblacional, vaciando el territorio, que queda en manos de kosovares, chechenos, afganos, libios, tunecinos, saudíes, khazakos, y de otros con nacionalidad “belga”, “holandesa”, “alemana”, etc.!... ¡Y también, aunque en grado infinitamente menor, en manos de sirios genocidas de todo vecino, paisano y aldeano que no cuadre en su estrecho y cuadrado “Espíritu de cuerpo” teológico y pseudo-comunitario! (léase al genial filósofo social tunecino Ibn Jaldun y su concepto de Asabiiya).
       Estos han ocupado Siria con la idea propia sectaria -y bajo Plan ajeno financiado- de quedarse ahí a menos que se les resista con éxito. Ellos saben qué están haciendo: no están perpetrando una “guerra” (campaña de destrucción) para irse una vez acabada la faena y cobrada la paga. Preparan su propia continuidad presencial física y jurídico-armada codificada en términos de instauración de la Shariia en sus dominios, sumado a capacidad violenta para imponer sus códigos:
       A los sirios lugareños jóvenes los asesinan, deshaciéndose en seguida de población con fuerza de resistencia y de enfrentarles. Los niños son echados al desierto, al semi-desierto o al páramo, donde errarán hasta encontrar frontera o donde, si tienen relativa suerte y están con sus familias, plantarán su tienda de obligado nomadismo. Sin embargo, muchas mujeres son violadas, poseídas, retenidas. Se sucede el uso de población autóctona campesina, tal y como hacían siglos atrás las hordas turcas, y luego los turco-otomanos, en sus incursiones y algaradas de expansión (aunque los últimos se apropiaban de los niños de los Estamentos superiores dominados: los Jenízaros). Y, antes aún, tal y como habían hecho los Califatos omeya y abbasí en su expansión (aunque aquellas tropas califales ni asesinaban ni desterraban a los niños, a quienes incorporaban a la Umma).
       ¿Y estos de ahora?: siempre filman sus asaltos, sus aposentamientos, sus “conquistas” de barbarie. Porque sus Jefes les exigen entrega de prueba visual de que van cumplimentando sus encargos. De lo contrario, no pagan el sueldo.

dimecres, 26 de juny del 2013

Llibre: "La CIA en España", per Alfredo Grimaldos




Penjem a continuació un llibre clau per entendre la "transacció" del feixisme franquista al feixisme institucional actual.
Imprescindible per comprendre l'engany monumental que va supossar la "Reforma", capitanejada pels serveis secrets espanyols i els nord-americans i àmpliament recolçada per la major part de l'esquerra reformista i venuda, fent així possible que s'assolis i s'extengués la falsa idea de que l'Estat feixista havia esdevingut en Estat democràtic.


Enllaç per descarregar:
http://es.scribd.com/doc/45647498/La-CIA-en-Espana-Alfredo-Grimaldos






dimarts, 12 de març del 2013

LA NACIÓ


“La nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d’idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta dins la comunitat de cultura.” Joseph Stalin, El marxisme i la qüestió nacional, 1913.

divendres, 8 de març del 2013

El Dia de la Dona 1913 - Alexandra Kollontai

 
¿Què és el dia de la dona? ¿És realment necessari? ¿No és una concessió a les dones de classe burgesa, a les feministes i sufragistes? ¿No és nociu per a la unitat del moviment obrer? Aquestes qüestions encara s'escolten a Rússia, encara que ja no a l'estranger. La vida mateixa li ha donat una resposta clara i eloqüent a aquestes preguntes.

El dia de la dona és una baula en la llarga i sòlida cadena de la dona en el moviment obrer. L'exèrcit organitzat de dones treballadores creix cada dia. Fa vint anys les organitzacions obreres només tenien grups dispersos de dones en les bases dels partits obrers? Ara els sindicats anglesos tenen més de 292.000 dones sindicades; a Alemanya són al voltant de 200.000 sindicades i 150.000 en el partit obrer, a Àustria n'hi ha 47.000 en els sindicats i 20.000 en el partit. A tot arreu, a Itàlia, Hongria, Dinamarca, Suècia, Noruega i Suïssa, les dones de la classe obrera s'estan organitzant elles mateixes. L'exèrcit de dones socialistes té gairebé un milió de membres. ¡Una força poderosa! Una força amb la qual els poders del món han de comptar quan es posa damunt la taula el tema del cost de la vida, l'assegurança de maternitat, el treball infantil o la legislació per a protegir les treballadores.

Hi va haver un temps en el qual els homes treballadors van pensar que haurien de carregar ells sols sobre les seves espatlles el pes de la lluita contra el capital, van pensar que ells sols havien d'enfrontar-se al «vell món» sense el suport de les seves companyes. No obstant això, com que les dones de classe treballadora van entrar en les files d'aquells que venien el seu treball a canvi d'un salari, forçades a entrar en el mercat laboral per necessitat, perquè el seu marit o pare estava a l'atur, els treballadors van començar a adonar-se que deixar endarrere a les dones entre les files de «no-conscients» era danyar la seva causa i evitar que avancés. ¿Quin nivell de consciència posseeix una dona que s'asseu en el fogó, que no té drets en la societat, en l'estat o en la família? ¡Ella no té idees pròpies! Tot es fa segons ordena el seu pare o marit?

El retard i falta de drets soferts per les dones, la seva dependència i indiferència no són beneficiosos per a la classe treballadora, i de fet són un mal directe cap a la lluita obrera. ¿Però com entrarà la dona en aquesta lluita, com la despertarà?

La socialdemocràcia estrangera no va trobar la solució correcta immediatament. Les organitzacions obreres estaven obertes a les dones, però només unes quantes hi entraven. ¿Per què? Perquè la classe treballadora al principi no es va adonar que la dona treballadora és el membre més degradat, tan legal com socialment, de la classe obrera, que ella ha estat colpejada, intimidada, acorralada al llarg dels segles, i que per a estimular la seva ment i el seu cor es necessita una aproximació especial, paraules que ella, com a dona, entengui. Els treballadors no es van adonar immediatament que en aquest món de falta de drets i d'explotació, la dona està oprimida no només com a treballadora, si no també com a mare, dona. No obstant això, quan els membres del partit socialista obrer van entendre això, van fer seva la lluita per la defensa de les treballadores com a assalariades, com a mares, com a dones.

Els socialistes en cada país comencen a demandar una protecció especial per al treball de les dones, assegurances per a les mares i els seus fills, drets polítics per a les dones i la defensa dels seus interessos.

Com més clarament el partit obrer percebia aquesta dicotomia dona/treballadora, més ansiosament les dones s'unien al partit, més apreciaven el rol del partit com el seu veritable defensor i més decididament sentien que la classe treballadora també lluitava per les seves necessitats. Les dones treballadores, organitzades i conscients, han fet moltíssim per a elucidar aquest objectiu. Ara el pes del treball per atreure a les treballadores al moviment socialista resideix en les mateixes treballadores. Els partits de cada país tenen els seus comitès de dones, amb els seus secretariats i burós per a la dona. Aquests comitès de dones treballen en l'encara gran població de dones no conscients, aixecant la consciència de les treballadores al seu voltant. També examinen les demandes i qüestions que afecten més directament a la dona: protecció i provisió per a les mares embarassades o amb fills, legislació del treball femení, campanya contra la prostitució i el treball infantil, la demanda de drets polítics per a les dones, la campanya contra la pujada del cost de la vida.

Així, com a membres del partit, les dones treballadores lluiten per la causa comuna de la classe, mentre al mateix temps delineen i posen en qüestió aquelles necessitats i les seves demandes que els afecten més directament com a dones, mestresses i mares. El partit dóna suport a aquestes demandes i lluita per elles. Aquestes necessitats de les dones treballadores són part de la causa dels treballadors com a classe.

En el dia de la dona les dones organitzades es manifesten contra la seva falta de drets. Però alguns diuen ¿per què aquesta separació de les lluites de les dones? ¿Per què hi ha un dia de la Dona, pamflets especials per a treballadores, conferències i mítings? ¿No és, al cap i a la  fi, una concessió a les feministes i sufragistes burgeses? Només aquells que no comprenguin la diferència radical entre el moviment de dones socialistes i les sufragistes burgeses poden pensar d'aquesta manera.

¿Quin és l'objectiu de les feministes burgeses? Aconseguir els mateixos avantatges, el mateix poder, els mateixos drets en la societat capitalista que posseeixen ara els seus marits, pares i germans. ¿Quin és l'objectiu de les obreres socialistes? Abolir tot tipus de privilegis que derivin del naixement o de la riquesa. A la dona obrera li és indiferent si el seu patró és home o dona.

Les feministes burgeses demanden la igualtat de drets sempre i en qualsevol lloc. Les dones treballadores responen: vam demandar drets per a tots els ciutadans, homes i dones, però nosaltres no només som dones i treballadores, també som mares. I com a  mares, com a dones que tindrem fills en el futur, vam demandar una cura especial del govern, protecció especial de l'estat i de la societat.

Les feministes burgeses estan lluitant per aconseguir drets polítics: també aquí els nostres camins se separen: per a les dones burgeses, els drets polítics són simplement un mitjà per a aconseguir els seus objectius més còmodament i segura en aquest món basat en l'explotació dels treballadors. Per a les dones obreres, els drets polítics són un pas en el camí empedrat i difícil que duu al desitjat regne del treball.

Els camins seguits per les dones treballadores i les sufragistes burgeses s'han separat fa temps. Hi ha una gran diferència entre els seus objectius. Hi ha també una gran contradicció entre els interessos d'una dona obrera i les dames propietàries, entre la minyona i la seva senyora. Així doncs, els treballadors no haurien de témer que hi hagi un dia separat i assenyalat com el Dia de la Dona, ni que hi hagi conferències especials i pamflets o premsa especial per a les dones.

Cada distinció especial cap a les dones en el treball d'una organització obrera és una forma d'elevar la consciència de les treballadores i apropar-les a les files d'aquells que estan lluitant per un futur millor. El Dia de la Dona i el lent, meticulós treball dut per a elevar l'acte-consciència de la dona treballadora estan servint a la causa, no de la divisió, sinó de la unió de la classe treballadora.

Deixeu que un sentiment alegre de servir a la causa comuna de la classe treballadora i de lluitar simultàniament per l'emancipació femenina inspiri a les treballadores a unir-se a la celebració del Dia de la Dona.

dissabte, 16 de febrer del 2013

El materialisme dialèctic i el materialisme històric

 
J. V. Stalin
SOBRE MATERIALISME DIALÈCTIC I EL MATERIALISME HISTÒRIC
Setembre de 1938
De la col.lecció: J. V. Stalin, Qüestions del leninisme
EDICIONS EN LLENGÜES ESTRANGERES PEKIN
Primera edició 1977

El materialisme dialèctic és la concepció del món del Partit marxista-leninista. S'anomena materialisme dialèctic, perquè la seva manera d'abordar els fenòmens de la naturalesa, el seu mètode d'estudiar aquests fenòmens i de concebre'ls, és dialèctic, i la seva interpretació dels fenòmens de la naturalesa, la seva manera de enfocar, la seva teoria, materialista.

El materialisme històric és l'extensió dels principis del materialisme dialèctic l'estudi de la vida social, l'aplicació dels principis del materialisme dialèctic als fenòmens de la vida de la societat, a l'estudi d'aquesta i de la seva història.

Caracteritzant el seu mètode dialèctic, Marx i Engels es remeten generalment a Hegel, com el filòsof que va formular els trets fonamentals de la dialèctica. Però això no vol dir que la dialèctica de Marx i Engels sigui idèntica a la dialèctica hegeliana. En realitat, Marx i Engels només van prendre de la dialèctica de Hegel seu "medul racional", rebutjant l'escorça idealista hegeliana i desenvolupant la dialèctica, per donar-li una forma científica moderna.

"El meu mètode dialèctic - diu Marx - no només és en la seva base diferent del mètode de Hegel, sinó que és directament el seu revers. Per a Hegel, el procés del pensament, al qual ell converteix fins i tot, sota el nom d'idea, en subjecte amb vida pròpia, és el demiürg (creador) del real, i la realitat la seva simple forma externa. Per a mi, per contra, l'ideal no és més que el material traslladat i traduït al cap de l'home "(C. Marx, Paraules finals a la segona edició alemanya del t. I del Capital).

En la caracterització del seu materialisme, Marx i Engels es remeten generalment a Feuerbach, com al filòsof que va restaurar en els seus drets al materialisme. Però això no vol dir que el materialisme de Marx i Engels sigui idèntic al materialisme de Feuerbach. En realitat, Marx i Engels només van prendre del materialisme de Feuerbach seu "medul essencial", desenvolupant fins a convertir-la en la teoria científico-filosòfica del materialisme i rebutjant la seva escòria idealista i ètic-religiosa. És sabut que Feuerbach, que era en les qüestions fonamentals un materialista, es revelava contra el nom de materialisme. Engels va declarar més d'una vegada que, "malgrat el fonament materialista, Feuerbach no va arribar a desprendre's dels lligams idealistes tradicionals", i que "on el veritable idealisme de Feuerbach es posa de manifest és en la seva filosofia de la religió i en la seva ètica "(C. Marx i F. Engels, t. XIV, pàg. 652-654).

La paraula dialèctica ve del grec "Diàleg", que vol dir diàleg o polèmica. Els antics entenien per dialèctica l'art de descobrir la veritat posant de manifest les contradiccions en l'argumentació de l'adversari i superant aquestes contradiccions. Alguns filòsofs de l'antiguitat entenien que el descobriment de les contradiccions en el procés discursiu i el xoc de les opinions contraposades era el millor mitjà per trobar la veritat. Aquesta manera dialèctic de pensar, que més tard es va fer extensiu als fenòmens naturals, es va convertir en el mètode dialèctic de coneixement de la natura, consistent en considerar els fenòmens naturals en perpetu moviment i canvi, i el desenvolupament de la natura com el resultat del desenvolupament de les contradiccions existents en aquesta, com a resultat de l'acció recíproca de les forces contradictòries en el si de la natura.

dijous, 7 de febrer del 2013

EUROPA: EL VAMPIRO ILUSIONISTA



Tamer Sarkis Fernández,
Diario Unidad/ Revista Pensamiento del Sur
 
Los Pueblos hispánicos seducidos por su tradicional Archi-enemigo

Rostros precoces

Europa es pensada paradigma de un grupo de cualidades que la Sociología llama “normativas”: Bienestar, eficiencia, disciplina, trabajo perseverante, Derechos Humanos, derechos sociales, filantrópico alumbramiento al subdesarrollo, libertad en el sentido de igualdad de oportunidades en la disposición y transacción con los recursos personales, democracia, libertad de uso con fuerzas y propiedades, resolución cívica y pacífica del conflicto, etc. La Unión Europea ha ganado el último hiper-civilizado Premio Nobel de la Paz, dadas sus magníficas contribuciones a la paz tanto fuera como al interior del Viejo Continente (desde Yugoslavia a Siria, pasando por Libia y Mali). “En el Mundo realmente invertido, la realidad es un momento de lo falso”, escribía Guy Debord en uno de sus más célebres détournements, partiendo de Hegel para el caso.

En substancia, esta imagen no es nueva, sino una representación que encontramos ya durante el siglo XVI español, aunque todavía subliminar tras el lenguaje religioso de aquel contexto (ideal de Universitas Cristiana). Brevemente explicado, Carlos de Habsburgo se consideraba a sí mismo primero Emperador y luego Rey. Tal ideología justificó clausurar las manufacturas laneras castellanas, reemplazando esa economía por inversiones en crianza ovina a fin de proveer al textil flamenco y germano. Paralelamente, Carlos I se rodeaba de Comisariado y burocracia neerlandeses, extendía, agravaba e inventaba tributos, desplazaba a la burguesía del control sobre las villas, expropiaba terrenos y cambiaba cultivos por pasturas. Todo ello mientras regalaba a la aristocracia y a su nueva Corte imperial viejos territorios de Realengo donde burgueses y campesinos habían alcanzado prerrogativas de uso y de Ley.

Esta subsunción de las Cortes y reinos hispánicos a una lógica europea de centralización y acumulación de fuerzas en el regazo del Sacro-imperio, es un proceso que se solapa con la exacerbación competencial entre Dinastías europeas. A España le supuso una lacerante re-conversión económica y un encasillamiento pecuario en la estructura de división del trabajo, no todavía en el sublime Nombre de Europa, sino en nombre de unificar bajo báculo “Austria” la hermandad religiosa universal (la cristiandad como asunto primerísimo de la Corona). Ocurría 350 años antes de que Felipe González ejecutara sus “re-conversiones” industriales (liquidaciones), y encontró por respuesta el movimiento popular castellano de las Comunidades (cuya casuística hay que imbricar con los movimientos de las Germanias valencianas y mallorquinas). Los comuneros  de Castilla tomarían el color morado por bandera. Siglos después, volveremos a ver ese mismo color inserto en otro movimiento nacional de Soberanía: la 2ª República española, cuya franja superior banderiza será morada.

La imagen del Continente como ideal referencial continuará narrándosele a España (ante todo por bocas internas vehiculares) durante el siglo XVIII, aunque no es todavía “Europa” la idea-fuerza explícita, sino Francia, modelo-Musa inspirativo para los Borbones en el trono. Es a finales de ese mismo siglo cuando tal juego-lenguaje da un vuelco, y lo hace de la mano de Napoleón Bonaparte. El Emperador con-socia la ideología de Francia con la ideología de Europa, siendo así que el Imperio galo encarnaría el espíritu y visión continentales, pero también al revés: sólo a través de Europa como visión y proyecto Grand-político de conjunto puede expresarse y realizarse (hegelianamente) Francia. Continente y Nación devienen, bajo ideología napoleónica, en los dos polos de una Unidad dialéctica rodando compenetrada hacia la Aufheben de Francia como Europa (superarse en auto-conservación).

La vocación francesa deja huella durante el siglo XIX español. Recordemos el fenómeno de aquellos “afrancesados” gestores, burócratas, artistas, periodistas, políticos..., portadores de ideas y proyectos modernistas, mientras hacían de agentes del management político galo. A muchos de aquellos “chambelanes” se la traía sin cuidado reducir España a ser moderno mercado dependiente de las Factorías Reales francesas edificadas durante los dos siglos previos. Eso sí: todo muy moderno, desde usos y costumbres a arquitectura, literatura y Guardia Civil (que toma su tricornio del tricornio revolucionario galo).

En el transcurso de ese siglo, la “paradoja” aparente es que Inglaterra y Francia ayudarán a las partidas carlistas a fin de presionar y así de conseguir ventas baratas de recursos, minas, participaciones, derechos de obra o infraestructuras..., por parte de un Estado español a quien asfixian los gastos de guerra y requiere liquidez.

Mientras, la burguesía se presentaba dividida: sectores necesitados de libre comercio (ferrerías, acero, química, tintura textil, hilo y tejido algodoneros, husos y maquinaria hilandera) dicen: “Somos europeos y europeístas”. En la otra orilla, los burgueses españoles necesitan, en su mayoría, desarrollar el mercado nacional, lo que no podía hacerse sin atemperar la fluidez de intercambios con el exterior. La fracción europeísta va a hallar su expresión ideológica en el arte modernista. No es casual que el modernismo fuera un arte desarrollado primordialmente en Cataluña, incluso si hacemos justicia al potente modernismo andaluz (por ejemplo el sevillano) vinculado al revival de la arquitectura y ornamentación andalusíes y moriscas.